Acte inaugural del curs escolar 2009-2010

La cultura de l’esforç

Dr. Francesc Torralba

Educar en el sentit de l’esforç s’ha convertit en una tasca essencial, bàsica per millorar la qualitat i el rendiment dels processos educatius. Fins i tot la Llei Orgànica d’educació recomana conrear la cultura de l’esforç i transmetre aquest valor a les noves generacions.

De fet, l’esforç és el millor llegat que podem transmetre als nostres nois i noies. L’esforç no garanteix l’èxit, però és la condició bàsica per fer realitat qualsevol projecte vital. Els adults sabem per pròpia experiència que només amb esforç es pot reeixir als projectes. Cal dedicació, cura, perseverança i constància per fer-los realitat. Això vol tan a nivell professional, com en el pla de les relacions afectives.

L’esforç és l’exercitació persistent en un àmbit de la vida. No és un acte puntual, és la fermesa de la voluntat que insistentment mira de salvar l’abisme entre la realitat i el desig. Massa sovint considerem que els joves no tenen capacitat per a l’esforç. És fals. Són capaços de grans esforços per allò que els motiva i els crida l’atenció, mentre que, en canvi, semblen indiferents i atònits per perseguir objectius que els educadors els proposem.

A l’hora de transmetre el sentit de l’esforç, cal tenir en compte que hi ha una sèrie de barreres o obstacles que cal superar. Aquestes dificultats no són insalvables, però, cal tenir-les en compte, per tal de no caure en el desencís.

Els joves viuen en un univers tecnològic, molt accessible. La tecnologia ha facilitat enormement els processos vitals i també la forma de treballar i de consumir, ha acostat persones que estan aïllades geogràficament i ens proporciona una informació immensa sobre el que ocorre en el món, però la tecnologia també atrofia el sentit de l’esforç, perquè es poden obtenir resultats sense haver de fer grans sacrificis.

La nostra mainada es troben en un món on hi ha un excés d’objectes, una hiperabundància que fa difícil el sentit de l’esforç. Molts d’ells tenen més del que necessiten i ho tenen amb summa facilitat. Aleshores, l’esforç deixa de tenir sentit, perquè només el té quan les coses costen d’obtenir. L’abundància també atrofia el sentit de l’esforç i la fàcil obtenció dels objectes que anhelen fa que no s’esforcin per tenir-los.

Hi ha encara una altra barrera: a saber, el paternalisme, que consisteix en resoldre els seus problemes, sense que ells s’esforcin per resoldre’ls, limitant la seva autonomia potencial. El paternalisme frustra el sentit de l’esforç, però retarda extraordinàriament els processos d’emancipació. Educar en el sentit de l’esforç és combatre aquesta tendència i deixar que els nens s’esforcin per ells mateixos, encara que s’equivoquin o triguin més temps a desenvolupar l’activitat que tenen entre mans. El paternalisme és un greu defecte educatiu que no els prepara per assumir la frustració. La intolerància al fracàs i a la frustració és una conseqüència directa del paternalisme de molts pares i mares i educadors en general.

Una última barrera és la contradicció que hi ha en el model educatiu vigent que, d’una banda, subratlla el valor de l’esforç, però, de l’altre, és molt permissiu, a l’hora de deixar passar un alumne de curs tot i el seu baix rendiment acadèmic. Aquesta contradicció fa avortar el sentit de l’esforç. A ningú no agrada esforçar-se. Si es pot aconseguir l’objectiu, a saber, passar de curs, sense haver de posar-hi el coll, és lògic que no hi hagi l’esforç esperat. Cal, doncs, ampliar el nivell d’exigència, perquè realment s’estimuli el sentit de l’esforç, la voluntat de perfecció, el desig d’excel·lència.

Entre les pautes pedagògiques per estimular el sentit de l’esforç, cal destacar les següents:

  1. Acostar figures i models que han excel·lit en els seus camps gràcies a l’esforç constant. El talent degudament treballat dóna fruits. Els nostres estudiants han de conèixer aquestes realitats i poder-s’hi emmirallar.
  2. Ser exemplars en el sentit de l’esforç. Els valors es transmeten per imitació. Si tenen educadors que s’esforcen per fer bé la feina, que lluiten per superar-se a si mateixos i ser excel·lents en els seus respectius camps, es genera una cultura propícia al treball de l’esforç. El testimoniatge no garanteix el seguiment, però és al font de credibilitat.
  3. Cal una cultura de l’exigència tant per part del sistema educatiu com per part de les famílies.
  4. Generar confiança en els nois i les noies i fer-los veure que tenen grans capacitats, però també febleses. Els hem d’ajudar a descobrir els seus recursos, per tal que els desenvolupin al màxim nivell.
  5. Potenciar l’esperit emprenedor i l’acceptació dels propis límits.
  6. Per estimular el sentit de l’esforç, cal evitar donar-ho tot. Cal que es guanyin els objectes, la confiança, la llibertat. Només si se la guanyen, sabran valorar-la i respectar-la més intensament.