Coherència ètica davant la incomoditat

Aquest dilluns tenia previst escriure sobre la constitució, demà dimarts, de l’agència econòmica INNOBAIX i sobre el taller d’escriptores que dimecres a la tarda se celebrarà també a Cornellà i tractarà sobre la guerra civil; però els fets succeïts la setmana passada en relació a l’operació Pretoria que, sumats a altres com el cas Gürtel, m’obliguen a fixar la meva posició personal, ja que aquests fets posen de manifest una tumorització en la vida pública, produïda per la presència de dues cèl·lules igual de malignes, la del corrupte i la del corruptor. Recordem que ambdues són necessàries per produir aquest maleït càncer de la gestió pública: la corrupció, que no només es troba a l’àmbit polític.

Si dic que estic fart, indignat, que sento fàstic, no cal que em faci moltes cabòries per saber què poden pensar les persones que no estan tan a prop com jo de l’exercici de l’activitat pública, per això és tan evident que les conseqüències socials i polítiques són incalculables. És comprensible que en un moment de moltes inseguretats, producte de l’actual situació econòmica, l’aparició d’aquests fenòmens, tan sols pot crear incertesa sobre la direcció i la conducta política de les persones que hem assumit responsabilitats dins l’àmbit públic.

Cal recordar que la corrupció no es pot relacionar amb cap de les diferents manifestacions polítiques, la seva expressió està definida per conductes personals i no col·lectives, que s’allunyen del rigor i de l’exemplaritat que ha de presidir la nostra actuació. Seria injust generalitzar aquesta situació quan milers de persones, independentment del partit polític, actuem amb un alt grau de responsabilitat, i de digna convicció; però sóc conscient que igual que en la vida personal, en la pública es fa molt complicat recuperar la confiança. El patrimoni de la credibilitat és un dels més importants que un no es pot deixar prendre. I per això, la nostra reacció davant d’aquestes conductes no pot ser dubitativa (sense prejutjar quina serà la sentència final), ha de ser clara i contundent, per compromís amb la nostra honestedat.

Seria del tot injust que el comportament d’una minoria ens pugui desbaratar els projectes i els objectius socials a aconseguir, el batec del nostre cor social no es pot veure afectat per aquests minoritaris comportaments i caure en la temptació de reaccions populistes, que sense cap embut no busquen rearmar la nostra estructura moral com a societat. Puc entendre, i no em sento incòmode, que en aquests moments s’incrementi l’observació sobre les nostres actituds en l’exercici de la tasca pública, però també demano que s’evitin els judicis ràpids i fàcils, ara no són moments ni de silencis, ni d’aturades, és el moment de no defallir i de no defugir, per això davant la incomoditat de la situació, exercim la dignitat de la coherència ètica.